‘Territori humà’ ve a ser la manera en què l’home parcel·la el seu espai per a viure”, subratlla Miquel Navarro, respecte a l’exposició que, a manera d’àmplia retrospectiva, acull l’E CA de Riba-roja de Túria i l’exposició de la qual està prevista per al dimecres 26 d’abril. Un territori humà integrat per les seues grans ciutats de zinc i terracota, i alumini, al costat d’una sèrie de dibuixos i serigrafies de gran format de guerrers lluitant.
Destaca, així mateix, el muntatge inèdit d’un paisatge escultòric representant l’albufera de València, com si fora un mareny amb diferents terres de colors i xicotetes arquitectures. Tot això, coincidint amb la recent plantació d’una nova de les seues totèmiques escultures en una de les entrades al municipi de Riba-roja, que serà pròximament inaugurada.
Eixa parcel·lació de l’espai, al qual es refereix Miquel Navarro amb aquest ‘Territori humà’, ha de veure al seu torn, com assenyala el propi artista de Mislata, amb la manera en què igualment el parcel·la l’animal, “perquè l’humà és també animal i l’animal un poc humà”, ressalta qui fora Premi Nacional d’Arts Plàstiques en 1986, per a postil·lar: “Tinc un gosset al qual només li falta parlar”.
“Miquel Navarro construeix la seua idea de ciutat, però interessant-se sobretot pel to del seu desig, la qual cosa no impedeix que el discurs visual tinga un poc de metafísic, això és, que es manifeste el seu interés per un toc d’intemporalitat o, millor, d’absència de temps”, explica Fernando Castro Flórez, comissari de la mostra.
De manera que ‘Territori humà’ reuneix, mitjançant la sèrie de les seues característiques ciutats, guerrers serigrafiats i igualment singulars obres entorn dels cactus, el complex hàbitat de les obsessions per l’amable i el cas estrany que acaba component eixa mirada sobre el paisatge urbà d’un artista que compta amb més de mig miler d’obres en l’IVAM, donades en 2005.
Miquel Navarro ha definit la seua obra -tal com recull Castro Flórez en el seu escrit curatorial- “com un paisatge escultòric generat per mitjà d’instal·lacions i muntatges en el qual es desintegra topogràficament l’univers referencial”. El comissari de l’exposició al·ludeix al crític d’art Kevin Power, qui diguera que “les dues metàfores més importants de l’obra de Miquel Navarro són les del poder (la Torre alçant-se en vertical) i la del desig (els elements repetits pel sòl), totes dues en un joc de tensions complexes”.
El propi artista el declara: “El sòl és element principal, perquè l’obra sorgeix del sòl conforme va caminant per ell la persona. És així com es defineix la relació humana, la relació que manté la meua obra amb els éssers humans […] Però l’escultura ha d’eixir del sòl, el mateix que creixen les plantes d’ell o igual que sorgeix l’home i les seues cases d’ell”, en un extracte de l’entrevista que li va realitzar Liam Kelly, citada per Castro en el seu escrit.
“En l’obra d’aquest creador hi ha determinats aspectes, com els insectes, la proximitat en alguns moments a la ciència-ficció o el gòtic, que li acosten a la concepció surrealista de l’espai, especialment als horitzons de [Yves] Tanguy”.
Miquel Navarro recorda, en aquest sentit, la profunda impressió que, sent xicotet, li va causar la pel·lícula de ciència-ficció ‘L’experiment del doctor Quatermass’ (Val Guest, 1955), “perquè arribava un home de l’espai que havia agafat un d’aqueixos virus espacials, el braç se li convertia en un element vegetal i acabava sent un monstre”.
Els ressons de la ciència-ficció i dels paisatges metafísics converteixen l’E CA de Riba-roja de Túria en un territori humà, a vegades massa humà, parafrasejant al filòsof Friedrich Nietzsche, poblat de múltiples dibuixos i escultures sensorials donant forma a les evocacions de l’artista, que convida a l’espectador a realitzar la seua pròpia lectura.
“Les ciutats són com a partitures musicals, però no sonen, encara que hi ha algunes que sí. Són partitures, en tot cas, que en posar-les en diferents llocs es transformen en peces diferents, perquè no sonen igual si van a un museu o un altre. Algunes de les quals van a l’E CA ja han sigut exposades en altres espais, però de la manera en què les expose ací, no. Les claus estan donades, però el ritme és diferent en cada ocasió”, conclou.
